dijous, 10 d’octubre del 2013


POEMA D'ÀNGELS GREGORI

RECOMANAT PER SÒNIA MOYA

 
Moltes vegades, les coses que hem fet de petits i que ens tornaven un gust dolç a la boca, de cop i volta es transformen en dolor. En aquest poema, el “jo” poètic reconeix en el record de la nena que mirava els peixos, la pena per la pèrdua de la memòria d'un ésser estimat.


I

Diré les coses tal com sonen,
omplint buits per no haver de deixar silencis,
perquè els silencis em porten a l'oblit,
al blanc i al passadís d'un hospital
on les hores es confonen amb la pena.
Diré les coses tal com sonen
i callaré les que més em dolen.
De petita, apropava el nas als aquaris
per observar els colors dels guppies,
em quedava mirant el taronja dels cíclids
i les escates d'uns peixos que s'unflaven com globus.
Però algú em va explicar un dia
que la memòria dels peixos dura tres segons.
I ara, quan m'acoste als aquaris
ja no mire la festa dels seus cossos;
només veig la pèrdua a l'altra banda del cristall.
Aprope el nas i observe els seus ulls buits
mentre els confonc amb els d'algú
que vaig estimar com mai.
Algú que començava a viure sense ordre
i a durar-li la memòria
els segons que ara sé que li dura al peix.

ÀNGELS GREGORI; New York, Nabokov & Bicicletes.