divendres, 7 de març del 2014

 
 
De vegades pensem que la inspiració és lluny, que cal agafar un avió i creuar oceans, o que fins i tot no és al nostre abast. I tot i que de vegades està de molt mala lluna, la inspiració viu amagada rere les cortines de casa, entre els plats bruts de la pica, a la taula del darrere de la cafeteria… i al vestíbul del nostre institut.

Els textos que us presentem van ser escrits el mes de desembre pels alumnes de 4t d’ESO, mentre miraven l’exposició “Un altre model és possible”, creada pels alumnes de dibuix artístic del mateix nivell.

L’art és arreu… i, com deia Bécquer, només espera que algú arribi i el trobi.

Sònia Moya


 

 No quieras ser “Superman”
 
No quieras ser “Superman”, para abusar de la violencia,
no quieras ser un robot, para poseer insensibilidad,
no quieras ser un cavernícola, para gozar de la ignorancia,
no quieras ser quien no eres; sé tú mismo y ya verás.

Haz lo que el corazón te palpite, siempre con sensibilidad,
haz lo que la mente te dicte, no olvidándote del respetar,
haz lo que el viento te susurre, mientras no seques el mar,
haz lo que el destino no te diga, nadie te va a obligar.

Nadie es mejor que nadie y tú muy bien ya lo sabrás,
la felicidad es el motor de la vida,
y el amor el aceite que la rubrica cada día,
sin olvidarnos de la dulce libertad.
 
Daniel Salvans Quesada


 Opinión
 Mi primera impresión sobre “la representación de plástica” fue muy anterior a la de la mayoría de espectadores. El jueves de la semana anterior a que los expusieran pude ver los trabajos de dos de mis compañeras. En uno se veía a Rambo cantando en la ducha y en el otro se podía ver al mismo tocando el ukelele. De primeras, me parecieron divertidos. Una semana después, al volverlos a ver, mi opinión no cambió. Me fijé especialmente en un Terminator disfrazado de conejo rosa.

Respecto a los dibujos grandes, mis pensamientos se desviaron bastante del tema principal, primeramente. Cuando vi a Superman fregando lo primero que pensé fue: “¿Por qué querría Superman fregar con su traje?”, cuando vi al cavernícola con el osito rosa solo me vino a la cabeza: “En su época no existían los muñecos prefabricados, tal vez un palo envuelto en pieles”, y cuando me fijé en el Transformer con el flotador solamente pensé: “No puedes pedir a un robot que vaya bajo el agua más de lo que lo hace una tostadora”, aunque más tarde recordé que existen móviles que se pueden sumergir y que un robot fabricado en el ultraevolucionado Japón probablemente pueda hasta pasar a través de una bola de fuego.

Hace unas horas, cuando buscaba cosas con sentido para poner en este texto, me di cuenta de lo bien que están hechos los dibujos grandes. Los estereotipos masculinos eran ridiculizados usando estereotipos femeninos*. Por ejemplo, Superman y Popeye, valientes y fuertes, fueron dibujados fregando y cuidando de un bebé, respectivamente, que son un par de los clásicos clichés usados sobre las mujeres.  Además, hicieron aparecer a Lara Croft, la más clara figura de los ideales masculinos actuales. Una chica joven y perfecta físicamente, además de fuerte, independiente, valiente y solitaria, abreviando, lo que en inglés se diría “badass”.

Siendo sincero, me gusta mucho que hagan este tipo de exposiciones en el instituto ya que enseñan valores a los adolescentes y disminuyen las posibilidades de que se quebranten estos en un futuro.

*Cuando digo “estereotipos masculinos” me refiero a estereotipos masculinos sobre los hombre y cuando digo “estereotipos femeninos” me refiero a estereotipos masculinos sobre las mujeres.

Jonatan García De Arco


Querido diario,  
 
Ya sé que hace unos días que no te escribo pero me han pasado una serie de cosas que no he podido asimilar bien todavía. Lo que  me ha pasado no se lo he contado a nadie aun ya que no sé ni a quien, ni cómo, ni cuándo, de momento lo único que se me ocurre es escribirlo en mi diario, en el diario de todas las cosas que me han pasado ya que algún día me podría servir para alguna cosa lo que ahora te voy a contar…
 
Como ya sabes, tengo un novio, Fran, desde hace ya unos tres meses y todo va muy bien: lo quiero mucho y me tratar superbién, pero un día de repente todo empezó a cambiar y no sé por qué… Se lo pregunté pero no me contestó… Y fue entonces cuando nos peleábamos: me empezó a pegar, a agarrar por los pelos, a amenazar sin ninguna razón.

Dejé de ir con mis amigas porque él me lo prohibía, y tampoco quería que nadie me viese con los moratones; tampoco veía a mi familia y los echaba de menos cada día que pasaba. Me comía el coco porque no sabía qué es lo que había que hacer. Una vez buscando por internet encontré un grupo donde todas las chicas que estaban maltratadas quedaban una vez por semana para poder expresar todo aquello que sentían sin ser juzgadas, un día fui para probar y me gustó, ya que fue la primera vez que expresé todo aquello que sentía dentro que no había sido capaz de explicárselo a nadie. Un día escuchando todas las historias de aquellas pobres mujeres me harté y fui a denunciar a mi novio, porque no podía más y no podía seguir así, porque sentía que me merecía algo mejor… todo el mundo se merece algo mejor. 

Al cabo de unos días la policía vino a mi casa y esposó a Fran. Él estaba muy cabreado pero me sentí  bien, sentí que hacia lo correcto.  Fran estará a la cárcel durante muchos, muchos años.

Seguí  yendo a las reuniones, allí había hecho nuevas amigas y me propuse de ayudarlas a que se atrevieran a denunciar a sus maridos, novios… Esas reuniones se volvieron un bien para las mujeres, cada mujer salía de esa reunión con una sonrisa, con unas ganas de vivir su vida sin ser maltratadas. Ninguna mujer se merece ser maltratada por nadie, ni por un hombre que se sienta superior, porque al final todos somos iguales, tanto hombres como mujeres. 

Laia Sanahuja Treserras



Al oír el chirrido de la puerta abrirse, solamente pienso en cerrar mi corazón bajo llave para no sentir dolor. Mi cara refleja tranquilidad, aunque por dentro soy un fuego, quemando todo lo que está a su paso hasta que ya no se impone nada, nada más que cenizas... polvo. Polvo que con una simple brisa arriba el vuelo con todos los demás sentimientos que he ido arrinconando.

Estoy frente al espejo, me miro... no me encuentro la cara bajo todos los azules y en la calavera marcada no me reconozco. Con maquillaje me tapo las heridas. Me miro de perfil... la barriga la veo pequeña para estar de siete meses; no me importa lo que me pase a mí, ya no tengo más deseo de escapar, mi único deseo ahora es el bienestar de mi hija. Aunque él no reconoce en ella a su hija como suya y me trate de escort diciéndome que el hijo es de otro, me mantiene en casa por miedo a que lo denuncie.
Llega a casa de mal humor, ebrio a más no poder, olor a tabaco y orines, me empieza a picar... No noto el dolor... Comienzo a sangrar... Para, yo voy al lavabo, salgo y me abraza, me aguanto las ganas de llorar.
Empiezo a tener contracciones y noto la silla muelle, llamo y no viene nadie, me mareo y no viene nadie, me desmayo y no viene nadie, pasa el tiempo y no viene nadie... yo inconsciente en el suelo no me puedo mover, sólo resignarme a esperar o a morir, posiblemente una muerte lenta y muy dolorosa por no poder salvar al ser que crece dentro de mí...
Abro los ojos, una sala de hospital blanca, desierta, estaba sola, y en ese momento, una sombra borrosa se entrelaza en mi mirada, una enfermera entraba en la sala con mi hija en brazos, me la mujer, la miro y comienzo a llorar, no de emoción, sino de tristeza, tristeza al ver que mi hija había nacido en un mundo en que las mujeres son taco poco valoradas que las tratan como sacos de boxeo para desahogar sus molestias y angustias. Las lágrimas caen hasta mi boca, que poco a poco se va convirtiendo en una sonrisa. Mis fuerzas comienzan a desfallecer, los brazos se me caen... el corazón no me responde y la máquina de electro anuncia una parada, se llevan a mi hija y me quedo inconsciente sobre la camilla.
Perdí mucha sangre en el parto, la falta de nutrientes por no poder comer, adelantarse dos meses al salir de cuentas y todo el dolor reprimido durante el embarazo, hicieron que mi hijo acabase huérfano con sólo dos horas de vida. Me consuela saber que se hará justicia por mi dolor, la custodia de mi hija quedará a manos de mi hermana y en mi testamento explica perfectamente todo lo que lleva haciendo durante estos meses de gestación en que mi marido no me hacía sentir una mujer... me consuela saber que el futuro de mi hija, será mejor que el mío. Una vida termina para dar paso a una nueva.

Ester Closa Valls




EL TÍPICO HOMBRE


En el siglo XVIII,
los machitos nunca lloran,
matan niños y señoras,
mientras visten finas ropas.

En el siglo XIX,
los machitos que no lloran,
hacen guerras por valientes,
mientras huyen por cobardes.

Pero en el siglo XX,
¿los machitos cuándo lloran?
¿Tienen miedo de los trueques?
ya que todo está cambiando.

En el siglo XXI,
los machitos siempre lloran,
cuidan niños cuando lloran,
mientras ponen lavadoras.

Cuanto más aparentaban,
menos demostraban.
Por suerte hoy en día,
Ya no hay tantos muy machistas.

Quizás más adelante,
nos sorprendan gratamente,
dejando hacia un lado
las diferencias del pasado.

 
Mónica Moraleja Mellado


 

El ultimo día del maltrato

Se fue a la cama llorando, mientras él encendió la televisión para ver el f'útbol, y empezó un cigarrillo, aún sabiendo que ella detestaba el olor. Sabía que no podía seguir así, estaba harta de sus amenazas, de su desprecio, y de sus golpes cada vez menos suaves. Ya no veía en él, el hombre del que se enamoró. Sólo veía un animal que la destrozaba día a día.
Intentó dormir durante horas, pero no pudo. Fue al baño a lavarse la cara, y encontró pegado en el espejo un papel: ''Te quiero cariño, perdón. Estoy en el bar.''
Cogió la nota y la lanzó al váter después de romperla con toda su rabia.
Hoy, además de asustada y harta, estaba cansada de amar a quien la apagaba cada día más y más, y de esperar una solución. Cogió su ropa, dinero y algunas cosas más y se fue.


DIARIO DE BEGOÑA
Un día más, otro día aguantando lo mismo, la misma rutina, la misma historia de siempre. Mientras él está trabajando yo tengo que ocuparme de despertar al niño, hacerle el desayuno y llevarlo al colegio sin que nadie me vea, vea cómo estoy, y me pregunten qué es lo que tengo en la cara, en el cuello o en el brazo, todo depende del día. Después tengo que dejar la casa como los chorros del oro y hacer ver que nada ha pasado. Tiene que estar todo perfecto antes de que llegue él y procurar que nada de lo que hago le haga enfadar.
Ayer, querido diario, me equivoqué. Nuestro vecino, Marcos, trae a mi hijo del colegio junto al suyo todos los días, pero ayer no pudo ir a buscarlos y tuve que hacerlo yo. Cuando llegué al colegio, la profesora de mi hijo se paró a hablar conmigo y contarme cómo iba en los estudios. Yo no quería entretenerme pero no pude escaquearme. Al llegar a casa tenía aún cosas por hacer y cuando llegó él no tuve tiempo y no acabé mis tareas. Cuando llegó y vio que no lo había acabado se enfado muchísimo y me gritó, me insultó, me acusó de no haber acabado las tareas porque estaba con un supuesto “amante”, me llamó “guarra” y después me cogió del cuello y me empujó hasta darme contra la pared. Allí siguió gritándome y me pegó… Un puñetazo aquí, una patada allí, y muchos, muchos insultos y gritos, pero por uno más no iba a pasar nada… Al final se cansó y me dejó allí tirada en el suelo sangrando y llorando; suerte que el niño ya estaba durmiendo y no oyó nada. Sentiría mucha vergüenza si lo hubiese oído.
Hoy he tenido una visita; esta mañana mi madre ha venido, quería llevarse al niño el fin de semana para que yo pudiera pasarlo con mi marido y poder ir a cenar a aquel restaurante romántico que me prometió hace tiempo. Me ha visto los moratones y, como una madre preocupada, me ha preguntado. Yo le he dicho lo de siempre, la misma excusa: “Me resbalé en el baño y me caí; nada preocupante, mamá, soy muy torpe”. Creo que después de tantas veces, ya no se lo cree, pero yo no puedo hacer nada. A veces he pensado denunciarlo y acabar con todo este sufrimiento, huir de él, pero solo trabaja él, a mí no me deja, vivo de su dinero y si me voy, ¿qué voy a hacer? Con la crisis no hay trabajo y yo sola con mi pequeño no podría mantenernos, y yo nunca me iría sin él.
Me consuelo pensando en que cada vez falta menos para que mi hijo se haga mayor y pueda vivir solo y hasta entonces tendré a mi pequeño bien cuidado y yo al menos un plato en la mesa. Aunque sea a cambio de golpes, aguantaré. Lo hago por él.

Xènia Peirón






dijous, 10 d’octubre del 2013

TOCATS DE LLETRA





El Tocats de lletra és un festival literari que se celebra a Manresa durant el mes d'octubre. L'edició d'enguany es dedica als "Resistents", i vindran poetes fantàstics com Francesc Garriga, Marta Pessarrodona, Josep Pedrals, Àngels Gregori, Anna Aguilar-Amat i moltíssims d'altres. Aquí teniu el programa, perquè pugueu tafanejar tots els actes que hi ha programats, pràcticament tots gratuïts i a tocar de casa!

Podeu consultar el programa en aquest enllaç:



POEMA D'ÀNGELS GREGORI

RECOMANAT PER SÒNIA MOYA

 
Moltes vegades, les coses que hem fet de petits i que ens tornaven un gust dolç a la boca, de cop i volta es transformen en dolor. En aquest poema, el “jo” poètic reconeix en el record de la nena que mirava els peixos, la pena per la pèrdua de la memòria d'un ésser estimat.


I

Diré les coses tal com sonen,
omplint buits per no haver de deixar silencis,
perquè els silencis em porten a l'oblit,
al blanc i al passadís d'un hospital
on les hores es confonen amb la pena.
Diré les coses tal com sonen
i callaré les que més em dolen.
De petita, apropava el nas als aquaris
per observar els colors dels guppies,
em quedava mirant el taronja dels cíclids
i les escates d'uns peixos que s'unflaven com globus.
Però algú em va explicar un dia
que la memòria dels peixos dura tres segons.
I ara, quan m'acoste als aquaris
ja no mire la festa dels seus cossos;
només veig la pèrdua a l'altra banda del cristall.
Aprope el nas i observe els seus ulls buits
mentre els confonc amb els d'algú
que vaig estimar com mai.
Algú que començava a viure sense ordre
i a durar-li la memòria
els segons que ara sé que li dura al peix.

ÀNGELS GREGORI; New York, Nabokov & Bicicletes.


dimecres, 9 d’octubre del 2013

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwWa7m094ivSK-ZeXA2JRYP35sISoF9E_TCrTzKbPjK8QOTUJZiiBcG0UTORQYQ7lh7_HU1c1aVrJfzik_zOJaSCtxj38Do6x6ChQ0A571-X4CRZnHJnSvdIzgpyy-7We9J8T5oHIrSTv1/s1600/profesor_ensayista_Jordi_Llovet.jpgDijous 10 d'octubre, 19.30h. CASINO MANRESA 
Educació i valor de les humanitats 
Jordi Llovet, crític literari, assagista, traductor i professor.
Catedràtic emèrit de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB

Jordi Llovet i Pomar (Barcelona, 17 de desembre de 1947) és un professor universitari jubilat, traductor i crític literari català. A mitjan la dècada dels seixanta va començar a estudiar medicina a la Universitat de Barcelona però va deixar aquests estudis per començar els de filosofia i lletres, els quals va acabar el 1971.  El 1975 va obtenir el doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i va començar a exercir-hi de professor, primer d'estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres i més tard de crítica literària al departament de filologia catalana de la Facultat de Filologia de la mateixa universitat; després va ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

El 2008 es va retirar de la docència universitària acollint-se a un pla de prejubilació, tal com explica ell mateix al llibre de caire autobiogràfic Adéu a la Universitat, publicat el 2011 per explicar la seva oposició al Pla Bolonya i, segons diu, el declivi de l'educació generalista i humanista en l'ensenyament universitari i, per extensió, el conjunt de la societat.

dimecres, 2 d’octubre del 2013


LA DAMA DE SHALOTT. APROXIMACIÓ A UNA ANÀLISI PSICOANALISTA
per MONTSERRAT SERRA

La Dama de Shalott de John William Waterhouse (1888), Oli sobre tela, 153 cm × 200 cm. Tate Gallery, Londres.

La Dama de Shalott de John William Waterhouse (Roma, 1849 – Londres 1917) és un quadre pintat l’any 1888, en un moment històric convuls caracteritzat, entre altres aspectes, per l’auge del moviment feminista. Es tracta de la plasmació pictòrica d’unes estrofes del poema de Lord Alfred Tennyson escrit l’any 1832 i que porta el mateix títol que el quadre: “La Dama de Shalott”:

“Vinclats pel tempestuós vent de llevant,
els boscos s'abatien, esgrogueïts,
es planyia el corrent ample als vorals,
i el cel pesant, de plom, diluviava
sobre totes les torres de Camelot;
ella baixà i, fora, trobà una barca
que era amarrada allí, sota un salze,
i hi escriví a proa, tot al voltant,
de bord a bord, "La Dama de Shalott".

I per l'espai petit que obria el riu,
com si fos un vident extasiat,
copsant tot l'infortuni que li arribava,
amb un posat impàvid, com de cristall
finalment va mirar vers Camelot.
I quan va caure el dia, va desfermar
l'amarra de la barca, i s'hi ajagué
el current esbarjós la dugué lluny,
la bella dama, la dama de Shalott.”


La dama de Shalott també coneguda amb el nom d’Elaine of Astolat (o Elena d’Escalot) és un personatge molt secundari dins la vasta i fecunda matèria de Bretanya. Escalot és un castell situat entre Camelot i Wincestre (Winchester). La noble filla del senyor de castell s’enamora de Lancelot quan aquest participa en un torneig i li demana que porti la màniga dreta del veu vestit lligada al seu elm i lluiti pel seu amor; petició que la dama li confessa que no ha fet mai a cap altre home. Lancelot accepta en un primer moment, però finalment li desvela que el seu amor  està compromès, ja que estima una altra dama –la reina Ginebra- i li deu fidelitat. Davant aquesta negativa, la dama anuncia que el seu destí serà morir per ell. La jove donzella s’acomiada advertint-lo que no sobreviurà la seva absència. Al cap de poc temps, una barca coberta per fines sedes arriba a Camelot pel riu. En el seu interior descansa, morta, la dama d’Escalot. A la seva cintura hi troben unes cartes dirigides als cavallers de la Taula Rodona on els explica que ha mort per estimar llealment a Lancelot, el qual no li ha mostrat mai cap compassió. El rei Artús l’enterra amb la màxima esplendor i amb una inscripció en la seva tomba explicant la seva tràgica història.
Com es pot observar, el poema de Tennyson escull lliurement alguns aspectes d’aquesta història, principalment els que ja ubiquen la dama tancada en una torre i els reinterpreta:  la dama en la història pren la decisió de recloure’s; en canvi, en el poema hi ha la presència d’una maledicció que obliga a la noble dama a no poder abandonar la torre, ni a poder contemplar el món a través de la finestra, sinó a través d’un mirall. No seguir aquestes normes, segons el poema, implica la mort.
Quins motius pot portar a aquesta reelaboració de la tragèdia de la dama de Shalott? i quins altres motius van portar al pintor a escollir aquelles versos i plasmar l’instant mateix en què la donzella es mou entre la vida i la mort a les ribes del riu?

LA CREACIÓ POÈTICA DE LA DAMA DE SHALOTT

Alfred Tennyson va néixer el 6 d’agost de 1809 a Somersby i va morir a Aldworth el 6 d’octubre de 1892, en el si d’una família benestant. De molt jove va començar a escriure poemes, publicant el seu primer llibre juntament amb poemes del seu germà a l’edat de 19 anys. Va estudiar a la Universitat de Cambridge, concretament al Trinity Collage, tot i que no va acabar els estudis. En aquesta universitat va conèixer el que seria el seu millor amic, Arthur Hallam, fill d’un historiador de literatura i amb el qual compartirà l’interès per l’època medieval i un viatge a Bèlgica. L’any 1830 publica l’obra La Dama de Shalott i altres poemes. Hallam es va comprometre amb la germana de Tennyson l’any 1831,  però no van acabar casant-se ja que l’any 1833 Hallam va morir. Aquesta mort va tenir greus conseqüències en la vida d’Alfred Tennyson: va deixar d’escriure durant deu anys i va patir crisis depressives. Alguns historiadors remarquen que l’amistat entre Tennyson i Hallam era més que una simple amistat, destacant-ne l’homosexualitat de Hallam –el seu pare el va canviar d’Universitat justament per evitar un conflicte d’aquest tipus. Cal tenir en compte que tot i que Tennyson i el seu amic estaven compromesos amb unes dones i que el poeta es va finalment casar,  ens trobem en plena època victoriana, molt rígida en tot el que es refereix a la sexualitat. Tanmateix altres autors destaquen que Tennyson simplement sentia adoració pel seu amic, un amor de tipus platònic que mai va desembocar en un pla físic. Recordem que en el poema de “La Dama de Shalott” la dama està maleïda i condemnada a viure sola en una torre... Podria el poeta sentir-se condemnat i sol per la seva homosexualitat? També la dama està obligada a contemplar la vida a través d’un mirall, és a dir, a viure parcialment. Se sentia el poeta incomplet? Vivia una vida irreal? I,finalment, quan la dama veu per primera vegada a Lancelot, decideix finalment sortir de la seva presó. El mirall es trenca, perquè la dama ja no es conforma amb una vida d’aparences i va a la recerca de Lancelot, sabent que en realitat va a la recerca de la mort. Creia el poeta que alliberar-se, deixar-se emportar pels instints, podria significar la seva mort, si no física, sí social?
Crec que es pot entendre la Dama de Shalott com un alter ego del poeta perquè ell mateix recalca la vessant artística de la Dama per la seva capacitat a l’hora de teixir i, sobretot, pel seu cant. Però aleshores... aquesta solitud i empresonament no podrien expressar el sentiment de l’artista davant de la societat? Crec que les dues interpretacions no es contraposen, sinó que es trobarien en diferents nivells, sent el de la homosexualitat el més latent i el que es canalitza a través de la imatge de l’artista incomprès. Per altra banda, la dama de Shalott també podria significar un model de dona virginal i entregada a l’amor que el poeta desitgés. Aquesta idea sorgeix pel fet que el poeta era el quart de dotze fills, per tant, és molt probable que una dona constantment embarassada no pogués oferir al seu fill tota l’atenció que el nen li reclamava; una atenció que evidentment si dispensava al seu pare. En aquest sentit es podria relacionar el mite d’Èdip amb el poema de  “La Dama de Shalott”.
Per tant, tenim un poema molt carregat simbòlicament i font d’inspiració de molts pintors, entre ells John William Waterhouse.

LA CREACIÓ PICTÒRICA DE LA DAMA DE SHALOTT

John William Waterhouse va néixer a Roma l’any 1849 i va morir a Londres l’any 1917. Sempre va tenir una predilecció pels mites grecs i el món artúric. Sobre el tema de la Dama de Shalott, Waterhouse en va fer molts esbossos que, finalment, van  cristal·litzar en tres quadres –l’any 1888, l’any 1894 i l’any 1916. Per tant, era un tema d’interès per al pintor. Però si observem altres pintures, com la sèrie d’Ofèlia, podem concloure que el tema de la dona que entrega voluntàriament la seva vida a l’home és molt recurrent en la seva pintura. Però no cal oblidar que Waterhouse és un pintor prerafaelita, moviment on el sexe i la mort són eixos vertebradors. Però alguns historiadors destaquen que Waterhouse és un dels pintors dels sentiments i sexualitat enganyosa victoriana, i es lamenten de la poca informació sobre la vida del pintor i de les seves models –es creu que les models van ser una germana, la seva germanastra, la seva esposa i Muriel Foster o Beatrice Flaxman-,  perquè realment la imatge que dóna a través dels seus quadres és la d’una ànima turmentada. Però la similitud temàtica entre els quadres prerafaelites ens pot fer pensar que aquests són artistes turmentats, que davant els canvis que es vivia a finals del segle XIX, en plena industrialització, lluita de classes i feminisme, van escollir allunyar-se del present centrant la ment en el passat, fos aquest medieval o clàssic.
Però per què Waterhouse escull aquest corrent? Ja s’ha dit que poc se sap de la seva vida, però se sap que Waterhouse es va casar amb la seva dona, Esther Kenworthy Waterhouse (1857-1944), l'any 1883. Ella aleshores tenia vint-i-cinc anys i ell trenta-quatre. Esther Kenworthy era filla d’artistes, i ella mateixa era pintora, especialitzada en temàtica floral. Tot i que la seva carrera es considera força enigmàtica per l’escassetat d’informació, sí que hi ha constància que aquesta s’acaba de forma brusca l’any 1890. Per altra banda, sabem que el pintor tenia una madrastra, ja que aquesta apareix en el certificat de noces, i també sabem que el pintor va tenir dos fills però aquests van morir en la infància.  Poden ser aquests fets essencials en el desenvolupament temàtic de la seva pintura? En els quadres del pintor existeix una mitificació pura de la dona, una idealització. La dama de Shalott és una jove verge que està descobrint la sexualitat i s’entrega sense concessions al seu amant, encara que això li suposi la mort. Però malgrat la puresa mitificada, la Dama de Shalott té els cabells rogencs i a l’estil de les femme fatale, fet que dóna una imatge més pertorbadora: la dama de Shalott es mantindrà pura gràcies a la mort. Tota dona, inclús la més virginal, pot esdevenir una dona malèvola, perversa i atraure l’home a la seva perdició. Desitjava el pintor que les dones abandonessin les seves pròpies ocupacions per servir lleialment als seus marits? Va abandonar Esther kenworthy Waterhouse la seva vessant artística pel seu marit? Hi ha en Waterhouse la necessitat de mitificar la figura d’una mare absent? o davant l’auge feminista amb la reclamació del dret a la pròpia sexualitat, el pintor gira els ulls cap a un món imaginari on les dones sucumbeixen a la voluntat de l’home sense cap queixa? O per altra banda, segueix la línia de Tennyson i la dama de Shalott és un alter ego del pintor?  Hagués desitjat mantenir-se pur a nivell sexual o  artístic? Desitjava,  potser,  abandonar-ho tot per allò que creia més elevat?
És difícil fer una anàlisi psicoanalista en un artista de qui es té tan poca informació.  Tanmateix, si en el poema es podia fer una lectura en clau del mite d’Èdip, en el cas d’aquest pintor i el seu quadre, sembla estar present un lligam amb la figura de Sant Sebastià i la seva entrega gairebé masoquista a l’amor. La mort de la mare i la mort dels fills li poden haver despertat la reflexió: “Qui més profundament em fereix, més profundament m’estima.” És la dama de Shalott una projecció de la mare i els fills que escullen l’amor fidel al pintor encara que això impliqui la mort? Desitja el pintor esdevenir un nou Lancelot aliè a semblant sacrifici?

L’EXPERIÈNCIA ESTÈTICA DE LA DAMA DE SHALOTT

Com s’ha vist anteriorment, en la  construcció del mite de la dama de Shalott hi intervenen dos subjectes: Alfred Tennyson i John William Waterhouse, però en la seva recreació també hi intervé un tercer agent: l’espectador. Quina experiència estètica visc "jo" quan contemplo aquesta pintura?
En primer lloc, la de suspensió de la realitat, és a dir, aquest quadre té el poder de fer que la vulgar i bruta realitat desaparegui. Però què contemplo? una dama medieval a punt de morir. Sé que va a morir per diferents elements: dóna l’esquena a unes orenetes, símbol de la primavera; per les fulles seques caigudes al riu, símbol de tardor, de la vida que s’acaba; pel propi riu, símbol de la proximitat de la mort; per l’aparició del foc, símbol de la vida mitjançant tres espelmes, dues de les quals ja s’han apagat i una està a punt de fer-ho; per la posició del cos en la barca i la mirada de la dama, gairebé a punt de donar l’últim alè. I també conec els motius que porten a la seva mort (no només perquè conegués anteriorment el poema de Tennyson): el crucifix de Jesús, símbol del sacrifici per amor; la tela bordada amb l’escena de Lancelot; el seu vestit blanc com a símbol de puresa; els cabells rogencs símbols de passió, però subjectats amb una cinta blanca, com mostrant que dita passió ha estat reprimida... També contemplo la natura, verda i salvatge, sense cap tipus de conreus –a diferència del poema- que facin pensar en presència humana, i un oreig i pluja fina que fan que el riu no reflecteixi cap imatge. Recordem que en el poema, quan la dama de Shalott decideix mirar per la finestra, el mirall s’esquerda. No hi ha imatge possible. I això continua amb el riu, fet que implica que la Dama continua amb la seva decisió.
Però tots aquests elements, el sacrifici i la mort, són presentats amb placidesa, sense desesperació. No hi ha en el quadre ni angoixa ni dolor. Aleshores... Per què aquest quadre té la capacitat d’impressionar-me? Per què no em deixa indiferent? Què em comunica? Per què em provoca confusió? Hi ha certa complexitat en com percebo o sento el quadre. Per una banda, es podria envejar la dama i el seu sacrifici per amor. És una heroïna que ens mostra quin és el camí real que s'hauria d’empendre: el compromís total amb allò que es creu essencial, sigui l’amor, creació artística o algun projecte que es tem emprendre. Endemés, existeix un cert somieig que consisteix en què tota dona es pot projectar en la dama de Shalott, que representa l'encarnació d'uns ideals i pertany a un món inassolible. I, a l'hora, s'estableix una mirada acusadora per part de la dama pel fet que no seguim el seu exemple. Tanmateix, i malgrat que sembli paradoxal, en aquesta dialèctica entre el "jo" o el "nosaltres" i la dama, podem observar un avís sobre el perill que implica obsessionar-se per quelcom, com si ella es preguntés: “Realment he d’entregar la meva vida, he de lliurar-me a la mort?”
Per altra banda, no puc oblidar  el vers de Tennyson cada vegada que he contemplat aquest quadre: "I am half sick of shadows" que es pot traduir com “estic ja mig malalta d’ombres” o “estic cansada de les ombres”. Aleshores, la dama s’enfronta a les ombres o per contra es rendeix? I què són aquestes ombres? Les ombres fan referència a la repressió sexual? O a la necessitat d’esdevenir una dona des de l’aspecte sexual (en el quadre la dama s’enamora de Lancelot només pel seu aspecte físic)?
Moltes preguntes i de certeses, poques. Però és justament en aquesta complexitat on rau la grandesa d’una obra. La Dama de Shalott no deixa indiferent a ningú que s’acosti a dialogar amb ella.

dijous, 26 de setembre del 2013

CÀNTIC DELS CÀNTICS. I QUE N'APRENGUI EL SENYOR GREY!


Des de fa molts anys, un dels primers temes amb què inicio l'assignatura de Literatura Universal -quan tinc la gran oportunitat de ser-ne professora- és la Bíblia. No pas des d'un punt de vista  religiós -considero que les terres pantanoses són un paisatge bonic de contemplar, però no pas per transitar-hi- sinó purament literari.I no deixa mai de sorprendre'm. Avui a l'aula, per exemple, hem fet un petit tast del Càntic dels Càntics. Sensualitat en estat pur. 


FRAGMENT INICIAL DELS CÀNTICS DELS CÀNTICS

Que em besi amb besos de la seva boca!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
Són embriagants els teus perfums,
aroma que s'escampa és el teu nom;
per això les donzelles s'enamoren de tu.

(.../...)No us fixeu en la meva morenor:
és el sol que m'ha embrunit.
Aïrats contra mi, els fills de la meva mare
em feren guardiana de les vinyes,
però ni la meva vinya no he pogut guardar.
Digues-me, amor de la meva ànima,
on pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia,
perquè no vagi perduda
darrere els ramats dels teus companys.

dimecres, 25 de setembre del 2013

AFORISMES: PESSICS DE PENSAMENT

Només les persones que s'atreveixen a anar massa lluny, poden descobrir fins on poden arribar.
T.S. Eliot
No demano riqueses, ni esperances, ni amor, ni un amic que em comprengui. Tot el que demano és el cel damunt meu i un camí als meus peus.
Robert Louis Stevenson
La violència és l’últim recurs de l’incompetent.
Per què repetir els antics errors havent-hi tants errors nous per cometre?