dijous, 10 d’octubre del 2013

TOCATS DE LLETRA





El Tocats de lletra és un festival literari que se celebra a Manresa durant el mes d'octubre. L'edició d'enguany es dedica als "Resistents", i vindran poetes fantàstics com Francesc Garriga, Marta Pessarrodona, Josep Pedrals, Àngels Gregori, Anna Aguilar-Amat i moltíssims d'altres. Aquí teniu el programa, perquè pugueu tafanejar tots els actes que hi ha programats, pràcticament tots gratuïts i a tocar de casa!

Podeu consultar el programa en aquest enllaç:



POEMA D'ÀNGELS GREGORI

RECOMANAT PER SÒNIA MOYA

 
Moltes vegades, les coses que hem fet de petits i que ens tornaven un gust dolç a la boca, de cop i volta es transformen en dolor. En aquest poema, el “jo” poètic reconeix en el record de la nena que mirava els peixos, la pena per la pèrdua de la memòria d'un ésser estimat.


I

Diré les coses tal com sonen,
omplint buits per no haver de deixar silencis,
perquè els silencis em porten a l'oblit,
al blanc i al passadís d'un hospital
on les hores es confonen amb la pena.
Diré les coses tal com sonen
i callaré les que més em dolen.
De petita, apropava el nas als aquaris
per observar els colors dels guppies,
em quedava mirant el taronja dels cíclids
i les escates d'uns peixos que s'unflaven com globus.
Però algú em va explicar un dia
que la memòria dels peixos dura tres segons.
I ara, quan m'acoste als aquaris
ja no mire la festa dels seus cossos;
només veig la pèrdua a l'altra banda del cristall.
Aprope el nas i observe els seus ulls buits
mentre els confonc amb els d'algú
que vaig estimar com mai.
Algú que començava a viure sense ordre
i a durar-li la memòria
els segons que ara sé que li dura al peix.

ÀNGELS GREGORI; New York, Nabokov & Bicicletes.


dimecres, 9 d’octubre del 2013

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwWa7m094ivSK-ZeXA2JRYP35sISoF9E_TCrTzKbPjK8QOTUJZiiBcG0UTORQYQ7lh7_HU1c1aVrJfzik_zOJaSCtxj38Do6x6ChQ0A571-X4CRZnHJnSvdIzgpyy-7We9J8T5oHIrSTv1/s1600/profesor_ensayista_Jordi_Llovet.jpgDijous 10 d'octubre, 19.30h. CASINO MANRESA 
Educació i valor de les humanitats 
Jordi Llovet, crític literari, assagista, traductor i professor.
Catedràtic emèrit de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB

Jordi Llovet i Pomar (Barcelona, 17 de desembre de 1947) és un professor universitari jubilat, traductor i crític literari català. A mitjan la dècada dels seixanta va començar a estudiar medicina a la Universitat de Barcelona però va deixar aquests estudis per començar els de filosofia i lletres, els quals va acabar el 1971.  El 1975 va obtenir el doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i va començar a exercir-hi de professor, primer d'estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres i més tard de crítica literària al departament de filologia catalana de la Facultat de Filologia de la mateixa universitat; després va ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

El 2008 es va retirar de la docència universitària acollint-se a un pla de prejubilació, tal com explica ell mateix al llibre de caire autobiogràfic Adéu a la Universitat, publicat el 2011 per explicar la seva oposició al Pla Bolonya i, segons diu, el declivi de l'educació generalista i humanista en l'ensenyament universitari i, per extensió, el conjunt de la societat.

dimecres, 2 d’octubre del 2013


LA DAMA DE SHALOTT. APROXIMACIÓ A UNA ANÀLISI PSICOANALISTA
per MONTSERRAT SERRA

La Dama de Shalott de John William Waterhouse (1888), Oli sobre tela, 153 cm × 200 cm. Tate Gallery, Londres.

La Dama de Shalott de John William Waterhouse (Roma, 1849 – Londres 1917) és un quadre pintat l’any 1888, en un moment històric convuls caracteritzat, entre altres aspectes, per l’auge del moviment feminista. Es tracta de la plasmació pictòrica d’unes estrofes del poema de Lord Alfred Tennyson escrit l’any 1832 i que porta el mateix títol que el quadre: “La Dama de Shalott”:

“Vinclats pel tempestuós vent de llevant,
els boscos s'abatien, esgrogueïts,
es planyia el corrent ample als vorals,
i el cel pesant, de plom, diluviava
sobre totes les torres de Camelot;
ella baixà i, fora, trobà una barca
que era amarrada allí, sota un salze,
i hi escriví a proa, tot al voltant,
de bord a bord, "La Dama de Shalott".

I per l'espai petit que obria el riu,
com si fos un vident extasiat,
copsant tot l'infortuni que li arribava,
amb un posat impàvid, com de cristall
finalment va mirar vers Camelot.
I quan va caure el dia, va desfermar
l'amarra de la barca, i s'hi ajagué
el current esbarjós la dugué lluny,
la bella dama, la dama de Shalott.”


La dama de Shalott també coneguda amb el nom d’Elaine of Astolat (o Elena d’Escalot) és un personatge molt secundari dins la vasta i fecunda matèria de Bretanya. Escalot és un castell situat entre Camelot i Wincestre (Winchester). La noble filla del senyor de castell s’enamora de Lancelot quan aquest participa en un torneig i li demana que porti la màniga dreta del veu vestit lligada al seu elm i lluiti pel seu amor; petició que la dama li confessa que no ha fet mai a cap altre home. Lancelot accepta en un primer moment, però finalment li desvela que el seu amor  està compromès, ja que estima una altra dama –la reina Ginebra- i li deu fidelitat. Davant aquesta negativa, la dama anuncia que el seu destí serà morir per ell. La jove donzella s’acomiada advertint-lo que no sobreviurà la seva absència. Al cap de poc temps, una barca coberta per fines sedes arriba a Camelot pel riu. En el seu interior descansa, morta, la dama d’Escalot. A la seva cintura hi troben unes cartes dirigides als cavallers de la Taula Rodona on els explica que ha mort per estimar llealment a Lancelot, el qual no li ha mostrat mai cap compassió. El rei Artús l’enterra amb la màxima esplendor i amb una inscripció en la seva tomba explicant la seva tràgica història.
Com es pot observar, el poema de Tennyson escull lliurement alguns aspectes d’aquesta història, principalment els que ja ubiquen la dama tancada en una torre i els reinterpreta:  la dama en la història pren la decisió de recloure’s; en canvi, en el poema hi ha la presència d’una maledicció que obliga a la noble dama a no poder abandonar la torre, ni a poder contemplar el món a través de la finestra, sinó a través d’un mirall. No seguir aquestes normes, segons el poema, implica la mort.
Quins motius pot portar a aquesta reelaboració de la tragèdia de la dama de Shalott? i quins altres motius van portar al pintor a escollir aquelles versos i plasmar l’instant mateix en què la donzella es mou entre la vida i la mort a les ribes del riu?

LA CREACIÓ POÈTICA DE LA DAMA DE SHALOTT

Alfred Tennyson va néixer el 6 d’agost de 1809 a Somersby i va morir a Aldworth el 6 d’octubre de 1892, en el si d’una família benestant. De molt jove va començar a escriure poemes, publicant el seu primer llibre juntament amb poemes del seu germà a l’edat de 19 anys. Va estudiar a la Universitat de Cambridge, concretament al Trinity Collage, tot i que no va acabar els estudis. En aquesta universitat va conèixer el que seria el seu millor amic, Arthur Hallam, fill d’un historiador de literatura i amb el qual compartirà l’interès per l’època medieval i un viatge a Bèlgica. L’any 1830 publica l’obra La Dama de Shalott i altres poemes. Hallam es va comprometre amb la germana de Tennyson l’any 1831,  però no van acabar casant-se ja que l’any 1833 Hallam va morir. Aquesta mort va tenir greus conseqüències en la vida d’Alfred Tennyson: va deixar d’escriure durant deu anys i va patir crisis depressives. Alguns historiadors remarquen que l’amistat entre Tennyson i Hallam era més que una simple amistat, destacant-ne l’homosexualitat de Hallam –el seu pare el va canviar d’Universitat justament per evitar un conflicte d’aquest tipus. Cal tenir en compte que tot i que Tennyson i el seu amic estaven compromesos amb unes dones i que el poeta es va finalment casar,  ens trobem en plena època victoriana, molt rígida en tot el que es refereix a la sexualitat. Tanmateix altres autors destaquen que Tennyson simplement sentia adoració pel seu amic, un amor de tipus platònic que mai va desembocar en un pla físic. Recordem que en el poema de “La Dama de Shalott” la dama està maleïda i condemnada a viure sola en una torre... Podria el poeta sentir-se condemnat i sol per la seva homosexualitat? També la dama està obligada a contemplar la vida a través d’un mirall, és a dir, a viure parcialment. Se sentia el poeta incomplet? Vivia una vida irreal? I,finalment, quan la dama veu per primera vegada a Lancelot, decideix finalment sortir de la seva presó. El mirall es trenca, perquè la dama ja no es conforma amb una vida d’aparences i va a la recerca de Lancelot, sabent que en realitat va a la recerca de la mort. Creia el poeta que alliberar-se, deixar-se emportar pels instints, podria significar la seva mort, si no física, sí social?
Crec que es pot entendre la Dama de Shalott com un alter ego del poeta perquè ell mateix recalca la vessant artística de la Dama per la seva capacitat a l’hora de teixir i, sobretot, pel seu cant. Però aleshores... aquesta solitud i empresonament no podrien expressar el sentiment de l’artista davant de la societat? Crec que les dues interpretacions no es contraposen, sinó que es trobarien en diferents nivells, sent el de la homosexualitat el més latent i el que es canalitza a través de la imatge de l’artista incomprès. Per altra banda, la dama de Shalott també podria significar un model de dona virginal i entregada a l’amor que el poeta desitgés. Aquesta idea sorgeix pel fet que el poeta era el quart de dotze fills, per tant, és molt probable que una dona constantment embarassada no pogués oferir al seu fill tota l’atenció que el nen li reclamava; una atenció que evidentment si dispensava al seu pare. En aquest sentit es podria relacionar el mite d’Èdip amb el poema de  “La Dama de Shalott”.
Per tant, tenim un poema molt carregat simbòlicament i font d’inspiració de molts pintors, entre ells John William Waterhouse.

LA CREACIÓ PICTÒRICA DE LA DAMA DE SHALOTT

John William Waterhouse va néixer a Roma l’any 1849 i va morir a Londres l’any 1917. Sempre va tenir una predilecció pels mites grecs i el món artúric. Sobre el tema de la Dama de Shalott, Waterhouse en va fer molts esbossos que, finalment, van  cristal·litzar en tres quadres –l’any 1888, l’any 1894 i l’any 1916. Per tant, era un tema d’interès per al pintor. Però si observem altres pintures, com la sèrie d’Ofèlia, podem concloure que el tema de la dona que entrega voluntàriament la seva vida a l’home és molt recurrent en la seva pintura. Però no cal oblidar que Waterhouse és un pintor prerafaelita, moviment on el sexe i la mort són eixos vertebradors. Però alguns historiadors destaquen que Waterhouse és un dels pintors dels sentiments i sexualitat enganyosa victoriana, i es lamenten de la poca informació sobre la vida del pintor i de les seves models –es creu que les models van ser una germana, la seva germanastra, la seva esposa i Muriel Foster o Beatrice Flaxman-,  perquè realment la imatge que dóna a través dels seus quadres és la d’una ànima turmentada. Però la similitud temàtica entre els quadres prerafaelites ens pot fer pensar que aquests són artistes turmentats, que davant els canvis que es vivia a finals del segle XIX, en plena industrialització, lluita de classes i feminisme, van escollir allunyar-se del present centrant la ment en el passat, fos aquest medieval o clàssic.
Però per què Waterhouse escull aquest corrent? Ja s’ha dit que poc se sap de la seva vida, però se sap que Waterhouse es va casar amb la seva dona, Esther Kenworthy Waterhouse (1857-1944), l'any 1883. Ella aleshores tenia vint-i-cinc anys i ell trenta-quatre. Esther Kenworthy era filla d’artistes, i ella mateixa era pintora, especialitzada en temàtica floral. Tot i que la seva carrera es considera força enigmàtica per l’escassetat d’informació, sí que hi ha constància que aquesta s’acaba de forma brusca l’any 1890. Per altra banda, sabem que el pintor tenia una madrastra, ja que aquesta apareix en el certificat de noces, i també sabem que el pintor va tenir dos fills però aquests van morir en la infància.  Poden ser aquests fets essencials en el desenvolupament temàtic de la seva pintura? En els quadres del pintor existeix una mitificació pura de la dona, una idealització. La dama de Shalott és una jove verge que està descobrint la sexualitat i s’entrega sense concessions al seu amant, encara que això li suposi la mort. Però malgrat la puresa mitificada, la Dama de Shalott té els cabells rogencs i a l’estil de les femme fatale, fet que dóna una imatge més pertorbadora: la dama de Shalott es mantindrà pura gràcies a la mort. Tota dona, inclús la més virginal, pot esdevenir una dona malèvola, perversa i atraure l’home a la seva perdició. Desitjava el pintor que les dones abandonessin les seves pròpies ocupacions per servir lleialment als seus marits? Va abandonar Esther kenworthy Waterhouse la seva vessant artística pel seu marit? Hi ha en Waterhouse la necessitat de mitificar la figura d’una mare absent? o davant l’auge feminista amb la reclamació del dret a la pròpia sexualitat, el pintor gira els ulls cap a un món imaginari on les dones sucumbeixen a la voluntat de l’home sense cap queixa? O per altra banda, segueix la línia de Tennyson i la dama de Shalott és un alter ego del pintor?  Hagués desitjat mantenir-se pur a nivell sexual o  artístic? Desitjava,  potser,  abandonar-ho tot per allò que creia més elevat?
És difícil fer una anàlisi psicoanalista en un artista de qui es té tan poca informació.  Tanmateix, si en el poema es podia fer una lectura en clau del mite d’Èdip, en el cas d’aquest pintor i el seu quadre, sembla estar present un lligam amb la figura de Sant Sebastià i la seva entrega gairebé masoquista a l’amor. La mort de la mare i la mort dels fills li poden haver despertat la reflexió: “Qui més profundament em fereix, més profundament m’estima.” És la dama de Shalott una projecció de la mare i els fills que escullen l’amor fidel al pintor encara que això impliqui la mort? Desitja el pintor esdevenir un nou Lancelot aliè a semblant sacrifici?

L’EXPERIÈNCIA ESTÈTICA DE LA DAMA DE SHALOTT

Com s’ha vist anteriorment, en la  construcció del mite de la dama de Shalott hi intervenen dos subjectes: Alfred Tennyson i John William Waterhouse, però en la seva recreació també hi intervé un tercer agent: l’espectador. Quina experiència estètica visc "jo" quan contemplo aquesta pintura?
En primer lloc, la de suspensió de la realitat, és a dir, aquest quadre té el poder de fer que la vulgar i bruta realitat desaparegui. Però què contemplo? una dama medieval a punt de morir. Sé que va a morir per diferents elements: dóna l’esquena a unes orenetes, símbol de la primavera; per les fulles seques caigudes al riu, símbol de tardor, de la vida que s’acaba; pel propi riu, símbol de la proximitat de la mort; per l’aparició del foc, símbol de la vida mitjançant tres espelmes, dues de les quals ja s’han apagat i una està a punt de fer-ho; per la posició del cos en la barca i la mirada de la dama, gairebé a punt de donar l’últim alè. I també conec els motius que porten a la seva mort (no només perquè conegués anteriorment el poema de Tennyson): el crucifix de Jesús, símbol del sacrifici per amor; la tela bordada amb l’escena de Lancelot; el seu vestit blanc com a símbol de puresa; els cabells rogencs símbols de passió, però subjectats amb una cinta blanca, com mostrant que dita passió ha estat reprimida... També contemplo la natura, verda i salvatge, sense cap tipus de conreus –a diferència del poema- que facin pensar en presència humana, i un oreig i pluja fina que fan que el riu no reflecteixi cap imatge. Recordem que en el poema, quan la dama de Shalott decideix mirar per la finestra, el mirall s’esquerda. No hi ha imatge possible. I això continua amb el riu, fet que implica que la Dama continua amb la seva decisió.
Però tots aquests elements, el sacrifici i la mort, són presentats amb placidesa, sense desesperació. No hi ha en el quadre ni angoixa ni dolor. Aleshores... Per què aquest quadre té la capacitat d’impressionar-me? Per què no em deixa indiferent? Què em comunica? Per què em provoca confusió? Hi ha certa complexitat en com percebo o sento el quadre. Per una banda, es podria envejar la dama i el seu sacrifici per amor. És una heroïna que ens mostra quin és el camí real que s'hauria d’empendre: el compromís total amb allò que es creu essencial, sigui l’amor, creació artística o algun projecte que es tem emprendre. Endemés, existeix un cert somieig que consisteix en què tota dona es pot projectar en la dama de Shalott, que representa l'encarnació d'uns ideals i pertany a un món inassolible. I, a l'hora, s'estableix una mirada acusadora per part de la dama pel fet que no seguim el seu exemple. Tanmateix, i malgrat que sembli paradoxal, en aquesta dialèctica entre el "jo" o el "nosaltres" i la dama, podem observar un avís sobre el perill que implica obsessionar-se per quelcom, com si ella es preguntés: “Realment he d’entregar la meva vida, he de lliurar-me a la mort?”
Per altra banda, no puc oblidar  el vers de Tennyson cada vegada que he contemplat aquest quadre: "I am half sick of shadows" que es pot traduir com “estic ja mig malalta d’ombres” o “estic cansada de les ombres”. Aleshores, la dama s’enfronta a les ombres o per contra es rendeix? I què són aquestes ombres? Les ombres fan referència a la repressió sexual? O a la necessitat d’esdevenir una dona des de l’aspecte sexual (en el quadre la dama s’enamora de Lancelot només pel seu aspecte físic)?
Moltes preguntes i de certeses, poques. Però és justament en aquesta complexitat on rau la grandesa d’una obra. La Dama de Shalott no deixa indiferent a ningú que s’acosti a dialogar amb ella.

dijous, 26 de setembre del 2013

CÀNTIC DELS CÀNTICS. I QUE N'APRENGUI EL SENYOR GREY!


Des de fa molts anys, un dels primers temes amb què inicio l'assignatura de Literatura Universal -quan tinc la gran oportunitat de ser-ne professora- és la Bíblia. No pas des d'un punt de vista  religiós -considero que les terres pantanoses són un paisatge bonic de contemplar, però no pas per transitar-hi- sinó purament literari.I no deixa mai de sorprendre'm. Avui a l'aula, per exemple, hem fet un petit tast del Càntic dels Càntics. Sensualitat en estat pur. 


FRAGMENT INICIAL DELS CÀNTICS DELS CÀNTICS

Que em besi amb besos de la seva boca!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
Són embriagants els teus perfums,
aroma que s'escampa és el teu nom;
per això les donzelles s'enamoren de tu.

(.../...)No us fixeu en la meva morenor:
és el sol que m'ha embrunit.
Aïrats contra mi, els fills de la meva mare
em feren guardiana de les vinyes,
però ni la meva vinya no he pogut guardar.
Digues-me, amor de la meva ànima,
on pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia,
perquè no vagi perduda
darrere els ramats dels teus companys.

dimecres, 25 de setembre del 2013

AFORISMES: PESSICS DE PENSAMENT

Només les persones que s'atreveixen a anar massa lluny, poden descobrir fins on poden arribar.
T.S. Eliot
No demano riqueses, ni esperances, ni amor, ni un amic que em comprengui. Tot el que demano és el cel damunt meu i un camí als meus peus.
Robert Louis Stevenson
La violència és l’últim recurs de l’incompetent.
Per què repetir els antics errors havent-hi tants errors nous per cometre?

JOAQUIM AMAT-PINIELLA 1913-1974


http://www.escriptors.cat/autors/amatpiniellaj/pagina.php?id_sec=1393
http://www.memoria.cat/amat/




La tarda era grisa i encara que de la neu caiguda un parell de dies abans no en restaven més que uns pocs vestigis pels racons ombrejats, l'aire portava les acícules del fred. Els presos estaven formats des de feia una bona estona, car el recompte ja era fet, però l'ordre de trencar fileres encara trigaria a ésser donada. Els SS tenien feina llarga: un grup de quaranta iugoslaus havia arribat aquell mateix migdia, i calia fusellar-los abans que es fes fosc. Per tal de donar al crim una major solemnitat, el Comandant decidí que, mentre durés l'execució, el camp romandria format i en posició de «ferms».

SALVADOR ESPRIU 1913 / 2013


CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT
Salvador Espriu l'any 1978. Fotografia Robert Ramos
SALVADOR ESPRIU 1913 / 2013





http://www.anyespriu.cat/






 El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

 Lluny, enllà de la mar,
se’n va anar la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.”

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: “Sóc encara.”
M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
CERCA TROVA
( BUSCA I TROBARÀS)

La nova novel·la de Dan Brown, Infern, endinsa als lectors en els misteris de l'art i l'obra de Dante. No espereu trobar el mític Virgili guiant-vos en aquesta intriga. Us haureu d'acontentar amb un simple entreteniment.

http://atlascultural.com/literatura/guia-inferno-dan-brown/attachment/detalle-de-cerca-trova


Una costellada neandertal

L’Institut Català de Paleontologia Humana i Evolució Social (IPHES) ha descobert en l’excavació a la cova de les Teixoneres (Moià, comarca del Bages) les restes d’un fogar i ossos d’un cérvol d’uns 50.000 anys d’antiguitat. La troballa permetrà entendre aspectes com ara quants individus formaven el grup, de què s’alimentaven i com es preparaven el menjar.

De moment, “el que sí sabem és que aquests homínids, cosins nostres, serien amb molta seguretat –comenta Jordi Rosell- els caçadors més temibles del continent. Competien directament amb animals com l’ós de les cavernes, les hienes, els lleons, les panteres o els linxs”.

http://www.ca.globaltalentnews.com/actualitat/noticies/5154/Una-costellada-neandertal.html