LA DAMA DE SHALOTT. APROXIMACIÓ A UNA ANÀLISI PSICOANALISTA
per MONTSERRAT SERRA
per MONTSERRAT SERRA
La Dama de Shalott de John William Waterhouse (1888), Oli sobre
tela, 153 cm
× 200 cm.
Tate Gallery, Londres.
|
La Dama de Shalott de John William Waterhouse (Roma, 1849 – Londres
1917) és un quadre pintat l’any 1888, en un moment històric convuls
caracteritzat, entre altres aspectes, per l’auge del moviment feminista. Es
tracta de la plasmació pictòrica d’unes estrofes del poema de Lord Alfred
Tennyson escrit l’any 1832 i que porta el mateix títol que el quadre: “La Dama de Shalott”:
“Vinclats pel
tempestuós vent de llevant,
els boscos
s'abatien, esgrogueïts,
es planyia el
corrent ample als vorals,
i el cel pesant,
de plom, diluviava
sobre totes les
torres de Camelot;
ella baixà i,
fora, trobà una barca
que era amarrada
allí, sota un salze,
i hi escriví a
proa, tot al voltant,
de bord a bord,
"La Dama de
Shalott".
I per l'espai
petit que obria el riu,
com si fos un
vident extasiat,
copsant tot
l'infortuni que li arribava,
amb un posat
impàvid, com de cristall
finalment va mirar
vers Camelot.
I quan va caure el
dia, va desfermar
l'amarra de la
barca, i s'hi ajagué
el current
esbarjós la dugué lluny,
la bella dama, la
dama de Shalott.”
La dama de Shalott també coneguda amb el nom
d’Elaine of Astolat (o Elena d’Escalot) és un personatge molt secundari dins la
vasta i fecunda matèria de Bretanya. Escalot és un castell situat entre Camelot
i Wincestre (Winchester). La noble filla del senyor de castell s’enamora de
Lancelot quan aquest participa en un torneig i li demana que porti la màniga
dreta del veu vestit lligada al seu elm i lluiti pel seu amor; petició que
la dama li confessa que no ha fet mai a cap altre home. Lancelot accepta en un
primer moment, però finalment li desvela que el seu amor està compromès, ja que estima una altra dama
–la reina Ginebra- i li deu fidelitat. Davant aquesta negativa, la dama anuncia
que el seu destí serà morir per ell. La jove donzella s’acomiada advertint-lo
que no sobreviurà la seva absència. Al cap de poc temps, una barca coberta per
fines sedes arriba a Camelot pel riu. En el seu interior descansa, morta, la
dama d’Escalot. A la seva cintura hi troben unes cartes dirigides als
cavallers de la Taula
Rodona on els explica que ha mort per estimar llealment a
Lancelot, el qual no li ha mostrat mai cap compassió. El rei Artús l’enterra
amb la màxima esplendor i amb una inscripció en la seva tomba explicant la seva
tràgica història.
Com es pot
observar, el poema de Tennyson escull lliurement alguns aspectes d’aquesta
història, principalment els que ja ubiquen la dama tancada en una torre i els
reinterpreta: la dama en la història
pren la decisió de recloure’s; en canvi, en el poema hi ha la presència d’una
maledicció que obliga a la noble dama a no poder abandonar la torre, ni a poder
contemplar el món a través de la finestra, sinó a través d’un mirall. No seguir
aquestes normes, segons el poema, implica la mort.
Quins motius
pot portar a aquesta reelaboració de la tragèdia de la dama de Shalott? i quins
altres motius van portar al pintor a escollir aquelles versos i plasmar l’instant
mateix en què la donzella es mou entre la vida i la mort a les ribes del riu?
LA
CREACIÓ POÈTICA DE LA DAMA DE
SHALOTT
Alfred Tennyson
va néixer el 6 d’agost de 1809
a Somersby i va morir a Aldworth el 6 d’octubre de 1892,
en el si d’una família benestant. De molt jove va començar a escriure poemes,
publicant el seu primer llibre juntament amb poemes del seu germà a l’edat de
19 anys. Va estudiar a la
Universitat de Cambridge, concretament al Trinity Collage,
tot i que no va acabar els estudis. En aquesta universitat va conèixer el que
seria el seu millor amic, Arthur Hallam, fill d’un historiador de literatura i
amb el qual compartirà l’interès per l’època medieval i un viatge a Bèlgica.
L’any 1830 publica l’obra La Dama de Shalott i altres
poemes. Hallam es va comprometre amb la germana de Tennyson l’any 1831, però no van acabar casant-se ja que l’any
1833 Hallam va morir. Aquesta mort va tenir greus conseqüències en la vida
d’Alfred Tennyson: va deixar d’escriure durant deu anys i va patir
crisis depressives. Alguns historiadors remarquen que l’amistat entre Tennyson i
Hallam era més que una simple amistat, destacant-ne l’homosexualitat de Hallam
–el seu pare el va canviar d’Universitat justament per evitar un conflicte
d’aquest tipus. Cal tenir en compte que tot i que Tennyson i el seu amic
estaven compromesos amb unes dones i que el poeta es va finalment casar, ens trobem en plena època victoriana, molt
rígida en tot el que es refereix a la sexualitat. Tanmateix altres autors
destaquen que Tennyson simplement sentia adoració pel seu amic, un amor de
tipus platònic que mai va desembocar en un pla físic. Recordem que en el poema
de “La Dama de
Shalott” la dama està maleïda i condemnada a viure sola en una torre... Podria
el poeta sentir-se condemnat i sol per la seva homosexualitat? També la dama
està obligada a contemplar la vida a través d’un mirall, és a dir, a viure
parcialment. Se sentia el poeta incomplet? Vivia una vida irreal? I,finalment,
quan la dama veu per primera vegada a Lancelot, decideix finalment sortir de la
seva presó. El mirall es trenca, perquè la dama ja no es conforma amb una vida d’aparences i va a la recerca de
Lancelot, sabent que en realitat va a la recerca de la mort. Creia el poeta que
alliberar-se, deixar-se emportar pels instints, podria significar la seva mort,
si no física, sí social?
Crec que es pot
entendre la Dama
de Shalott com un alter ego del poeta perquè ell mateix recalca la vessant
artística de la Dama
per la seva capacitat a l’hora de teixir i, sobretot, pel seu cant. Però
aleshores... aquesta solitud i empresonament no podrien expressar el sentiment
de l’artista davant de la societat? Crec que les dues interpretacions no es
contraposen, sinó que es trobarien en diferents nivells, sent el de la
homosexualitat el més latent i el que es canalitza a través de la imatge de
l’artista incomprès. Per altra banda, la dama de Shalott també podria significar un model
de dona virginal i entregada a l’amor que el poeta desitgés. Aquesta idea
sorgeix pel fet que el poeta era el quart de dotze fills, per tant, és molt
probable que una dona constantment embarassada no pogués oferir al seu fill
tota l’atenció que el nen li reclamava; una atenció que evidentment si
dispensava al seu pare. En aquest sentit es podria relacionar el mite d’Èdip
amb el poema de “La Dama de Shalott”.
Per tant, tenim
un poema molt carregat simbòlicament i font d’inspiració de molts pintors,
entre ells John William Waterhouse.
LA
CREACIÓ PICTÒRICA DE LA DAMA DE
SHALOTT
John William
Waterhouse va néixer a Roma l’any 1849 i va morir a Londres l’any 1917. Sempre
va tenir una predilecció pels mites grecs i el món artúric. Sobre el tema de la Dama de Shalott, Waterhouse
en va fer molts esbossos que, finalment, van
cristal·litzar en tres quadres –l’any 1888, l’any 1894 i l’any 1916. Per
tant, era un tema d’interès per al pintor. Però si observem altres pintures,
com la sèrie d’Ofèlia, podem concloure que el tema de la dona que entrega
voluntàriament la seva vida a l’home és molt recurrent en la seva pintura. Però
no cal oblidar que Waterhouse és un pintor prerafaelita, moviment on el sexe i
la mort són eixos vertebradors. Però alguns historiadors destaquen que
Waterhouse és un dels pintors dels sentiments i sexualitat enganyosa
victoriana, i es lamenten de la poca informació sobre la vida del pintor i de
les seves models –es creu que les models van ser una germana, la seva
germanastra, la seva esposa i Muriel Foster o Beatrice Flaxman-, perquè realment la imatge que dóna a través
dels seus quadres és la d’una ànima turmentada. Però la similitud temàtica
entre els quadres prerafaelites ens pot fer pensar que aquests són artistes turmentats,
que davant els canvis que es vivia a finals del segle XIX, en plena
industrialització, lluita de classes i feminisme, van escollir allunyar-se del
present centrant la ment en el passat, fos aquest medieval o clàssic.
Però per què
Waterhouse escull aquest corrent? Ja s’ha dit que poc se sap de la seva vida,
però se sap que Waterhouse es va casar amb la seva dona, Esther
Kenworthy Waterhouse (1857-1944), l'any 1883. Ella aleshores tenia vint-i-cinc anys i ell
trenta-quatre. Esther Kenworthy era filla d’artistes, i ella mateixa era
pintora, especialitzada en temàtica floral. Tot i que la seva carrera es
considera força enigmàtica per l’escassetat d’informació, sí que hi ha
constància que aquesta s’acaba de forma brusca l’any 1890. Per altra banda,
sabem que el pintor tenia una madrastra, ja que aquesta apareix en el
certificat de noces, i també sabem que el pintor va tenir dos fills però
aquests van morir en la infància. Poden
ser aquests fets essencials en el desenvolupament temàtic de la seva pintura?
En els quadres del pintor existeix una mitificació pura de la dona, una
idealització. La dama de Shalott és una jove verge que està descobrint la
sexualitat i s’entrega sense concessions al seu amant, encara que això li
suposi la mort. Però malgrat la puresa mitificada, la Dama de Shalott té els cabells
rogencs i a l’estil de les femme fatale,
fet que dóna una imatge més pertorbadora: la dama de Shalott es mantindrà pura
gràcies a la mort. Tota dona, inclús la més virginal, pot esdevenir una dona
malèvola, perversa i atraure l’home a la seva perdició. Desitjava el pintor que
les dones abandonessin les seves pròpies ocupacions per servir lleialment als seus
marits? Va abandonar Esther kenworthy Waterhouse la seva vessant artística pel
seu marit? Hi ha en Waterhouse la necessitat de mitificar la figura d’una mare
absent? o davant l’auge feminista amb la reclamació del dret a la pròpia
sexualitat, el pintor gira els ulls cap a un món imaginari on les dones
sucumbeixen a la voluntat de l’home sense cap queixa? O per altra banda,
segueix la línia de Tennyson i la dama de Shalott és un alter ego del pintor? Hagués desitjat mantenir-se pur a nivell sexual
o artístic? Desitjava, potser, abandonar-ho tot per allò que creia més
elevat?
És difícil fer
una anàlisi psicoanalista en un artista de qui es té tan poca informació. Tanmateix, si en el poema es podia fer una
lectura en clau del mite d’Èdip, en el cas d’aquest pintor i el seu quadre,
sembla estar present un lligam amb la figura de Sant Sebastià i la seva entrega
gairebé masoquista a l’amor. La mort de la mare i la mort dels fills li poden
haver despertat la reflexió: “Qui més profundament em fereix, més profundament
m’estima.” És la dama de Shalott una projecció de la mare i els fills que
escullen l’amor fidel al pintor encara que això impliqui la mort? Desitja el
pintor esdevenir un nou Lancelot aliè a semblant sacrifici?
L’EXPERIÈNCIA ESTÈTICA DE LA DAMA
DE SHALOTT
Com s’ha vist
anteriorment, en la construcció del mite
de la dama de
Shalott hi intervenen dos subjectes: Alfred Tennyson i John William Waterhouse,
però en la seva recreació també hi intervé un tercer agent: l’espectador. Quina
experiència estètica visc "jo" quan contemplo aquesta pintura?
En primer lloc,
la de suspensió de la realitat, és a dir, aquest quadre té el poder de fer que
la vulgar i bruta realitat desaparegui. Però què contemplo? una dama medieval a
punt de morir. Sé que va a morir per diferents elements: dóna l’esquena a unes
orenetes, símbol de la primavera; per les fulles seques caigudes al riu, símbol
de tardor, de la vida que s’acaba; pel propi riu, símbol de la proximitat de la
mort; per l’aparició del foc, símbol de la vida mitjançant tres espelmes, dues
de les quals ja s’han apagat i una està a punt de fer-ho; per la posició del
cos en la barca i la mirada de la dama, gairebé a punt de donar l’últim alè. I
també conec els motius que porten a la seva mort (no només perquè conegués
anteriorment el poema de Tennyson): el crucifix de Jesús, símbol del sacrifici
per amor; la tela bordada amb l’escena de Lancelot; el seu vestit blanc com a
símbol de puresa; els cabells rogencs símbols de passió, però subjectats amb
una cinta blanca, com mostrant que dita passió ha estat reprimida... També
contemplo la natura, verda i salvatge, sense cap tipus de conreus –a diferència
del poema- que facin pensar en presència humana, i un oreig i pluja fina que
fan que el riu no reflecteixi cap imatge. Recordem que en el poema, quan la dama
de Shalott decideix mirar per la finestra, el mirall s’esquerda. No hi ha imatge
possible. I això continua amb el riu, fet que implica que la Dama continua amb la seva
decisió.
Però tots
aquests elements, el sacrifici i la mort, són presentats amb placidesa, sense
desesperació. No hi ha en el quadre ni angoixa ni dolor. Aleshores... Per què aquest
quadre té la capacitat d’impressionar-me? Per què no em deixa indiferent? Què
em comunica? Per què em provoca confusió? Hi ha certa complexitat en com
percebo o sento el quadre. Per una banda, es podria envejar la dama i el seu sacrifici per
amor. És una heroïna que ens mostra quin és el camí real que s'hauria d’empendre:
el compromís total amb allò que es creu essencial, sigui l’amor, creació
artística o algun projecte que es tem emprendre. Endemés, existeix un cert
somieig que consisteix en què tota dona es pot projectar en la dama de Shalott, que representa l'encarnació d'uns ideals i pertany a un món inassolible. I, a l'hora, s'estableix una mirada acusadora per part de la dama pel fet que no seguim el seu exemple. Tanmateix, i malgrat que sembli paradoxal, en aquesta dialèctica entre el "jo" o el "nosaltres" i la dama, podem observar un avís sobre el
perill que implica obsessionar-se per quelcom, com si ella es preguntés:
“Realment he d’entregar la meva vida, he de lliurar-me a la mort?”
Per altra
banda, no puc oblidar el vers de
Tennyson cada vegada que he contemplat aquest quadre: "I
am half sick of shadows" que es pot traduir com “estic ja mig malalta
d’ombres” o “estic cansada de les ombres”. Aleshores, la dama s’enfronta a les
ombres o per contra es rendeix? I què són aquestes ombres? Les ombres fan
referència a la repressió sexual? O a la necessitat d’esdevenir una dona des de
l’aspecte sexual (en el quadre la dama s’enamora de Lancelot només pel seu
aspecte físic)?
Moltes preguntes i de certeses, poques. Però és
justament en aquesta complexitat on rau la grandesa d’una obra. La Dama de Shalott no deixa
indiferent a ningú que s’acosti a dialogar amb ella.